El passat 8 de març ja fèiem èmfasi en les retallades aberrants que des del govern se’ns estan imposant i de com afecten directament sobre les dones. Avui, els grans beneficis empresarials passen per la privatització d’allò que ens quedava: l’educació, la sanitat i les pensions. Amb la crisi tot s’hi val, i ens menteixen deliberadament sobre la suposada manca d’alternatives.
Davant d’aquesta situació, les dones sortim més malparades. Qui assumirà el volum de tasques de cura que s’estan privatitzant? Quin percentatge de la població podrà assumir despeses privades en llars d’infants, residències per gent gran, mútues o escoles privades?
La combinació dels efectes de les mesures aprovades és un còctel mortal per la nostra emancipació. El panorama que es divisa és desolador. Les dones seguim sent educades en el rol de l’abnegació familiar, la docilitat i la submissió; el pes de la privatització i la precarització dels serveis públics caurà com una llosa sobre nosaltres.
Les mitges jornades per poder tenir cura d’infants o grans són assumides majoritàriament per nosaltres; aquesta dinàmica, evidentment, s’aguditzarà. Alhora, ens obliguen a cotitzar durant més temps, i s’atreveixen a presentar-nos, com si fos un guany històric, l’almoina de nou mesos de cotització extra per cada criatura.
Les xifres de l’atur femení, a més, ja superen les de l’atur masculí. I això que les estadístiques oficials no tenen en compte el treball submergit. Cada cop hi ha més famílies amb tots els membres a l’atur; òbviament un gran gruix correspon a famílies monoparentals, i el 90% d’aquestes estan encapçalades per dones...
Dins les llars, s’incrementen els casos de violència familiar de gènere. A la vegada que les possibilitats econòmiques personals disminueixen i, per tant, es redueixen les possibilitats d’emancipació, tal i com evidencia el declivi de divorcis.
Davant d’aquesta situació dantesca, és indispensable que juntes realitzem una crítica radical i veraç, i que desenvolupem un paper actiu en la lluita pels drets bàsics de les persones: sanitat, educació, habitatge i alimentació.
En conclusió: és aberrant que en ple S.XXI, les dones seguim assumint la major part de tasques de cura. Però el pitjor és que les mesures aprovades aguditzen aquesta situació, doncs tota la retallada en despesa social, relacionada directament amb la cura de les persones, serà assumida per nosaltres. I mentre grans empreses continuen incrementant els seus beneficis, nosaltres hem de fer malabars per arribar a final de mes!!
Què esperem? Parem-los els peus!!!
Anem a la Manifestació Unitària del Camp aquest 1r de Maig a les 19h a la Plaça Imperial Tàrraco!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada