Cau de Llunes, col·lectiu no mixt

La violència estructural contra les dones és un fet real i no pas un concepte abstracte: la trobem a la vida diària, tot i que és considerada normal, perquè s’ha produït al llarg de milers d’anys fins a naturalitzar-se. Milers d’anys de desvalorització, oblit i misèria femenines. El patriarcat és a casa, és amb la colla d’amics, és amb la parella, és a l’escola, és al carrer i a tota mena de relacions socials, i aquest atorga un paper diferent a cada sexe. L’home patriarca és fort, és poderós, és capaç, dominant i valent. La dona, en canvi, n’és un complement. Ella és dèbil i servicial, bonica i delicada; és, en conseqüència, submisa. Alhora, tot el que està relacionat amb la masculinitat (treballs, valors, qualitats, disciplines, etc.) és considerat com allò que preval i que és vàlid, mentre que tot allò associat a la feminitat s’entén com a secundari i és sinònim de debilitat.
En la societat actual, tenim aquests rols i aquestes concepcions molt interioritzades, així que el procés individual per a desemmascarar-los i desfer-nos-en és llarg i costós. El feminisme, amb l’objectiu d’alliberar les dones de la seva situació d’opressió, s’aboca a aquesta tasca de desmantellament de tics patriarcals, i per poder identificar els fronts de lluita ha de partir de la vivència personal d’explotació i limitacions que pateixen aquestes.
Tot i que al llarg de la història hi ha hagut homes que han defensat la igualtat dels dos sexes, com és el cas de Poulain de la Barre, és a les persones oprimides a qui correspon dur a terme la lluita pel seu propi alliberament, i és indiscutible que el patriarcat esdevé una càrrega insofrible per les dones. La majoria d’homes, tot i que en molts casos de forma inconscient, no volen renunciar als beneficis que els proporciona la seva posició. Una dona que se sent reduïda voldrà trencar a cops d’odi l’estructura patriarcal que la lliga a un home que no la comprèn; en canvi, un home desenvoluparà el seu paper d’opressor, i no sentirà la necessitat de destruir-lo, ja que ni comprèn com ho viuen les dones ni se sentirà personalment atacat per l’estructura patriarcal. Esperem doncs que els homes treballin i comprenguin igual que nosaltres per aquesta causa? Esperem que claudiquin davant les crítiques que fereixen el seu ego patriarcal? No, perquè no tenen per què fer-ho. Som les dones les que hem d’agafar les regnes de la lluita.
De totes maneres, és cert que el patriarcat també té facetes que afecten negativament als homes, com per exemple la obligació d’ocultar la seva vessant emocional o la imposició d’unes expectatives sexuals a complir, així que podem afirmar que la obligació de lluitar i transformar aquesta organització estructural ens concerneix a ambdós sexes. No obstant, és ingenu pensar que ara per ara podem realitzar aquesta empresa en igualtat de condicions. En molts col·lectius mixtes s’obvien les qüestions que planteja el feminisme i se sobreentén que totes i tots les han assumides; fins i tot en espais presumptament revolucionaris se segueixen sempre els cànons de l’univers masculí, prioritzant l’àmbit públic per sobre del privat, dividint el treball per qüestions de gènere, etc. Per aquesta raó, veiem indispensable crear un espai autònom on qüestionar cada detall de la vida i desemmascarar els valors patriarcals (que sempre es disfressen d’objectivitat). En un col·lectiu mixt, la desigualtat preexistent per qüestions de gènere, els rols profundament arrelats i els valors androcèntrics implícits impossibilitaran avançar.
Amb això no pretenem renunciar a la lluita conjunta, a la lluita antipatriarcal desenvolupada conjuntament per dones i homes, però assumim que el primer que hem de fer és tenir ben clar què és el que ens cal i volem canviar, i aquesta tasca l’hem de desenvolupar de forma autònoma, per qüestions funcionals i pràctiques. Al cap i a la fi, les dones, com a principals oprimides, tenim un punt de vista privilegiat que ens permet adonar-nos de tots els àmbits que abasta la violència patriarcal, i ens resulta fàcil visualitzar-los, cosa que ens fa evolucionar més ràpid, i d’altra banda, l’autonomia s’adquireix precisament amb autonomia.

Cau de Llunes (AFRT)