A les dones, la crisi ens fa més precàries, com ja dèiem el passat 8 de març, donades les nostres condicions de partida. Estem veient com les dades sobre l'atur indiquen per primera vegada que el creixement de l'atur femení és inferior al masculí, però abans de treure conclusions cal contemplar el gran gruix de dones que treballem al mercat laboral ocult, en el sector de serveis domèstics i la cura de membres dependents de la família, els acomiadaments de les quals no surten a les estadístiques oficials. Cal tenir en compte, també, que per la mateixa feina realitzada, el nostre sou és menor que el dels nostres companys, així que els capitalistes han trobat un moment idoni per a equiparar els salaris, però a la baixa, de forma que al quedar-se amb qui cobra menys forçaran a la resta a acceptar les mateixes condicions de precarietat.
És evident que una crisi que afecta a tots els sectors causarà majors danys a les persones pitjors situades: en aquest sentit, ens veiem amb el deure de recordar que el 90% de les famílies monoparentals està compost per dones soles amb un o més fills al seu càrrec. Així que quan parlem del gran gruix de famílies on cap membre treballa, podem mirar sense cap dubte cap a aquestes famílies monoparentals encapçalades per dones que estan vivint una autèntica situació de penúries.
I ara, a més, a aquest panorama s'hi afegeix la polèmica sobre l'avortament, qüestionant un cop més el nostre dret a decidir lliurement en base a unes possibilitats materials per a totes, i no només per a les adinerades que poden costejar-se clíniques privades.
Per últim, denunciem que, tinguem o no una feina assalariada, el patriarcat, aquest sistema sexe-gènere de dominació masculina en el que vivim, ens assigna les tasques domèstiques i de cura de les nostres famílies com a “acte d’amor” implícit, diuen, en la naturalesa femenina. Aquestes tasques invisibles i gratuïtes que no es comptabilitzen com a costos de producció, cal que les assumim com a part de l’esforç que reivindiquem que cal repartir, al mateix temps que la riquesa.
Donat el nostre paper a la llar, la crisi suposa carregar sobre les nostres espatlles el pes de les retallades en serveis socials estatals mentre quantitats desorbitades de diners de l'estat van a parar a la banca privada perquè puguin mantenir el seu ritme de beneficis. Exigim que deixin de privatitzar-se els serveis públics, i que s’ampliïn fins a cobrir totalment les necessitats de la classe treballadora.
Per tot això, pel nostre interès com a dones i pel nostre interès com a classe treballadora, juntament amb els nostres companys, amb l’objectiu d’aconseguir un nou model de funcionament beneficiós per a les classes populars i respectuós amb el medi ambient:
ORGANITZACIÓ I MOBILITZACIÓ!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada