Tres germans intenten construir una torre, però no poden vèncer l’hostilitat dels elements meteorològics, que l’enderroquen un i altre cop, fins que finalment, recordant una vella creença, segons la qual cal que un cadàver aguanti amb el seu esquelet una construcció perquè aquesta sigui sòlida, comencen a mirar-se entre ells amb intencions equívoques i amb desconfiança; qualsevol d’ells pot convertir-se en víctima o botxí. Per superar aquest clima d’hostilitat latent, decideixen sacrificar una de les seves dones, i finalment una d’elles és elegida a través de tot un seguit de jugades de l’atzar. La dona és mare d’una criatura molt petita, i en el moment de ser aparedada, demana que deixin unes escletxes a l’altura dels seus pits, perquè li puguin dur cada dia el seu fill i alletar-lo mentre li quedi un alè de vida. Després demana, també, que deixin una escletxa a l’altura dels ulls per poder veure si la llet li fa profit. La llegenda explica que la mare va poder alletar durant més de dos anys el seu fill, tot i que les conques dels ulls eren buides, tot i que s’havia convertit ja en aquell esquelet que havia d’assegurar i mantenir l’erecció de la torre: aquesta mare sense rostre, darrere els maons que l’enclouen, nodridora, do d’ella mateixa fins més enllà de la mort, espectadora invisible morta-viva, ossada i fonament de l’edifici fàl·lic, és el bell i mític cadàver que el patriarcat ens ha ofert en el lloc de la Mare.
1 comentari:
ostic gran text!
Hi queda molt xula la imatge de capçalera
Endavant amb la lluita llunes!
Laura de montblanc
Publica un comentari a l'entrada