Agenda

dilluns, 14 de febrer del 2011

Com estimar sense perdre's pel camí

En aquesta data en què se’ns bombardeja des dels mitjans de comunicació i les botigues amb Sant Valentí, cal que ens plantegem quin significat se’ns transmet de l’amor entès com “amor romàntic”, i com s’ha convertit en un concepte més de comercialització.

No és necessari que pensem en situacions o fets allunyats, simplement hem de reflexionar sobre la nostra infància, els contes que ens llegien com la Blancaneus o la Ventafocs, o sense anar més lluny en pel·lícules com “Pretty Woman”, Nothing Hill” o tantes altres.

Totes aquestes històries ens parlen d’un tipus especial de relació afectiva: l’amor romàntic. Aquest tipus d’amor suposa l’existència de dues persones incompletes o infelices que troben el sentit de la seva existència en “l’altre”. Habitualment, es parla del destí com aquella força que ens condueix cap a la nostra meitat i que és totalment independent de la voluntat individual. El destí seria la causa que dues persones es trobin i “s’enamorin”. Aquesta és l’explicació a la qual se sol recórrer per explicar l’encontre amorós. Per a moltes persones, la vida comença quan es produeix aquest encontre tan “especial”. Aquesta idea que comencem a viure a partir del moment en què es produeix aquest encontre i el condicionament de totes les nostres metes a aquest objectiu forma part d’allò que es coneix amb el nom de “complex de Bella Dorment”, ja que aquelles persones que tenen interioritzades aquestes idees no tenen un projecte de vida individual, sinó que condicionen tota la seva existència a la trobada amb aquest altre que els aportarà il·lusió, confiança i entusiasme. El sentiment d’identitat personal estaria, doncs, lligat al fet de trobar aquesta relació idíl·lica i mantenir-la.

En aquest instant ens trobem amb un altre concepte: el de “mitja taronja”. Què significa veritablement aquest terme? El que fa entendre és que tant dones com homes som persones totalment incompletes i necessitem de l’altre per arribar a la satisfacció i realització màximes. Però a més, també porta a pensar que “tots dos junts constituïm una unitat” i, per tant, cal coincidir necessàriament en desitjos, formes de satisfer-los, criteris, valors, pensaments, sentiments, preferències, gustos... En altres paraules: es pensa que estimar una altra persona és coincidir amb ella en una gran varietat d’aspectes. La socialització femenina ha insistit en com d’incompleta és una dona sense un home, però en l’actualitat també molts homes participen d’aquest mateix sentiment de falta d’identitat individual.

Per tant, i partint d’aquest punt de vista, què passa quan, amb el temps, els dos membres de la parella comencen a mostrar-se tal com són? Apareixen els primeres conflictes que aquestes parelles interpreten com desamor o mostres d’egoisme, entrant en un model de confrontació que suposa que, si l’un té raó, l’altre s’equivoca. En aquest estat de coses, cada membre de la parella intentarà que l’altre faci/deixi de fer allò que ell/ella vulgui.

Apareixen les lluites de poder en el si de la parella que generen molt de ressentiment, decepció, angoixa i frustració. Aquest estil de parella rep el nom de “fusional”, ja que és la versió adulta de la fusió infantil amb una primera figura de referència, generalment la mare. En aquestes parelles, només existeix el “nosaltres”, mentre el “jo” individual queda diluït. Els gustos, desitjos i preferències individuals només poden portar-se a la pràctica si són compartides per l’altre, de manera que ens trobem amb homes i dones que abandonen els seus hobbies per tal d’agradar la seva parella, deixen de veure determinades amistats o fins i tot perden el contacte amb les seves famílies d’origen.

Tanmateix, és important tenir en compte que la fusió és un desig genuí de tota persona, ja que la nostra primera infància va estar fortament lligada a un altre ésser humà. Aquesta és la raó que explica la forta pulsió que tenim vers la fusió. D’adults, el moment fusional per excel·lència és el coit. I, en qualsevol cas, existeixen diversos graus de fusió en diferents moments d’una relació, i això és perfectament natural. La fusió com a part d’un procés d’una relació però no com a base sobre la qual fonamentar un vincle afectiu no és, en si mateixa, negativa. Per tant, la conclusió seria fusió sí, però en moments específics. Poder funcionar en ocasions com a parella i, en d’altres, a títol individual.

Per tant, hem de lluitar contra tots aquells estereotips que ens han anat inculcant des de petites amb totes aquestes idees i il·lusions per tal d’entendre que és innegable que a tota persona li agrada estimar i sentir-se estimada, però que aquest desig no ha de ser el fonament de la seva vida com a tal, sinó una peça més del nostre particular puzzle, que es constitueix amb la seguretat i l’amor cap a una mateixa, i anar canviant per a ser cada vegada dones més lliures!!
Encara ens queda molt per fer!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molts punts que tracta l'article em fan pensar en l'exposició de Tanit Plana que encara es pot veure al caixa forum anomenada "Per sempre" i a l'article de l'Encuentros que parla d'ella, pàg.13:
http://estaticos.diaridetarragona.com/resources/archivos/2010/11/29/1291023770110EN271110ok.pdf

maria pilar ha dit...

Un article fantàstic!!!
Uuuuffff...si queda encara per fer!!!
No hem de defallir.