És difícil escriure sobre la marató per la pobresa sense caure en reiteracions, ja que, afortunadament, hem pogut llegir uns quants articles al voltant d'aquest espectacle (Jordi Romeu i Albert S. a pobleviu.cat, i Josep Manel Busqueta a http://www.setmanaridirecta.
Tal i com s'ha afirmat en tots aquests articles, un dels efectes més nocius d'aquest show televisiu és el de reafirmar la idea que la crisi és una mena de catàstrofe natural que arriba sense avisar i davant la qual no podem fer res més que resignar-nos, i que la pobresa, l'atur, quedar-se sense casa, etc. són les seves conseqüències immediates. Com quan té lloc un terratrèmol de magnitud 9 a l'escala de Richter i la terra s'obre, els edificis cauen, es produeixen incendis i, depenent d'on siguis, a sobre t'arriba un tsunami que acaba de rematar la feina... Bé, de fet, portem amb aquesta cantarella des del 2008, quan l'artilleria mediàtica es va posar en marxa amb actitud sensacionalista, i ara la marató per la pobresa és la cirereta. Sobre això ja s'ha dit molt i no em vull estendre, permeteu-me, però, que recordi una vinyeta que vaig veure -no recordo on, però prou lúcida- i que deia així: afirmar que la pobresa (o l'atur, els desnonaments, etc.) és una conseqüència de la crisi, és el mateix que dir que la casa es va cremar per l'incendi, o que unes persones van naufragar perquè es va enfonsar el vaixell... Però això a la majoria de la gent li costa d'entendre, és clar, l'artilleria mediàtica és molt eficaç.
I a la gent li costa d'entendre això que estem dient amb els nostres articles i amb el brillant contra-spot que han fet els companys i companyes del teixit popular de Sabadell #sobrencadires ( http://www.youtube.com/watch?v=u4hyHHLtjf4&feature=youtu.be ), i per molt que ens foti, la marató serà un èxit... I ara ve això de la conversa, que comentava a l'inici d'aquestes línies. Quan expliques que darrera la marató hi ha precisament les empreses que ens estan duent a la pobresa; que això de quedar-se "fora de joc" no és cosa de l'atzar, que l'increment de l'atur i la precarietat (sobretot salarial) és una conseqüència directa de les successives reformes laborals; que la gent "perd" la casa, no perquè la destrossi un huracà, sinó perquè els bancs i caixes desnonen a la gent per seguir fent negoci; que la gent no menja, no perquè les collites s'hagin fet malbé a conseqüència d'una sequera brutal, sinó perquè no hi ha garantit l'accés per tothom a una alimentació de qualitat (recordem que es llencen tones de menjar que es fan malbé)... quan expliques tot això, el que et diu molta gent és que "almenys es fa alguna cosa", "més val això que res", o fins i tot "s'aconsegueix més així que sortint al carrer a fotre quatre crits contra els polítics i els mercats".
Aquí és on apareix el pitjor dels efectes d'aquest invent televisiu: el foment del "pragmatisme", que en molts casos és el corcó que ha portat a la deriva a partits d'esquerra i sindicats i a la seva militància. Com no ens deixen fer el que volem fer, diem que el que volem fer és el que ens deixen fer... i així renunciem als nostres ideals però ens refugiem en frases com "quan era jove jo també veia les coses com tu". Evidentment, en aquesta qüestió també hi intervenen la corrupció i molts altres factors, per suposat, no voldria ser reduccionista!
Tornant al tema d'aquest article, la marató per la pobresa, entre d'altres coses, és una clara apologia del conformisme. Molta gent que comença a veure-li les orelles al llop, rep el missatge que és més eficient practicar la caritat que esforçar-se per canviar les coses. D’això no en podem dir solidaritat! Solidaritat és estar disposada a fer vaga general, a fer vaga indefinida perquè encara que a tu et treguin diners, hi ha qui ja no en té. Solidaritat és esforçar-nos plegades per canviar les coses, posant la mateixa energia que qui ho ha perdut tot. Solidaritat és això: no esperar a trobar-nos en una situació desesperada per tal d'estar disposades a lluitar.
No criticaré la gent que "veu bé" la marató. Penso que la majoria de la societat viu amb angúnia tot el que està passant i voldria fer alguna cosa per canviar-ho. El problema és que ens han amputat la voluntat de lluita i han esquarterat el teixit popular, i el nostre repte és revertir-ho. Com ho fem? A partir de totes les inciatives possibles, i per tots els mitjans.
Laia Estrada (militant d'Endavant-OSAN i Cau de Llunes-AFRT)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada