En un acudit de “El Periódico” del dia 25/I/2011 una dona musulmana contesta amb un gran interrogant a la pregunta de “per què porta el burca” que li fa la Defensora del Poble, darrere d’ella el seu marit contesta “el porta perquè vol”. Evidentment aquest acudit està fet des de la bona intenció de voler denunciar aquells que obliguen les seves dones a portar aquest hàbit, però més enllà d’això, el missatge que transmet fa reflexionar sobre el rerefons de tota aquesta qüestió.
Creiem seriosament que les dones que porten el burca i que han decidit en un moment donat de la seva vida no tornar a sortir mai més al carrer amb el cos descobert no saben o no es plantegen per què ho fan?
La societat occidental, amb la nostra facilitat per prejutjar allò que no coneixem, ens col·loquem sovint en aquest paper de missioners civilitzadors i donem per fet que som nosaltres qui hem de decidir què és i què no és abusiu i denigrant. És clar que el símbol del burca com a tal és una mostra aberrant del patriarcat, però algú a la nostra societat civilitzada s’ha parat mai a preguntar a les monges catòliques si porten l’hàbit perquè volen o perquè sinó no podrien ser monges, o també donem per fet que el porten i no saben el per què?
La religió musulmana és patriarcal, de la mateixa manera que també ho és la religió catòlica i totes les religions majoritàries. L’Islam supedita les dones i possiblement moltes d’elles portin el burca com una imposició de les figures masculines del seu entorn, però i nosaltres? Les dones alliberades d’occident no actuem contínuament sota la pressió de no sortir al carrer si no anem vestides, depilades, maquillades i amb l’actitud que esperen de nosaltres les figures masculines (i fins i tot femenines) del nostre voltant?
No podem posar en dubte que el fet que una dona decideixi vestir amb burca dificulta seriosament el seu dret fonamental al lliure desenvolupament de la personalitat tal com nosaltres l’entenem. Si més no, no hem d’oblidar que aquest dret es basa en la garantia que totes i tots puguem decidir què fem i on anem sense pressions ni coaccions, però a més, es fonamenta en el dret de totes i tots a ser considerats persones adultes i amb plenes capacitats de decidir si no es demostra el contrari. Sovint, l’actitud que prenem en front de la polèmica al voltant del burca parteix del punt de col·locar les dones musulmanes en una posició que no reconeix en cap cas la seva capacitat de decidir i encara menys la possibilitat que algú els plantegi si porten el burca perquè volen o perquè les obliguen.
No podem evitar remarcar el paral·lelisme d’aquesta anècdota amb el nostre modus vivendi occidental en el qual les dones no ens veiem forçades a dur un burca que ens cobreixi el cos, però sí a complir uns cànons estètics que ens venen imposats socialment. Potser hauríem de fer una mirada introspectiva per començar a plantejar la nostra pròpia capacitat de decidir i qüestionar-nos si el que fem amb el nostre cos ho fem perquè volem... o perquè ens hi sentim obligades.
I és que queda molt per fer, seguim transformant la societat!
Aquest 8 de març, fem sentir la nostra veu!
1 comentari:
Crec confons "burca" amb "vel". A més, el burca és aquella tunica blava amb rexetes als ulls, que és típic d'afganistan, el que porten una minsa minoria de dones musulmanes que vuien a catalunya (jo n'he vist realment poques) s'anomena "nikkap".
Publica un comentari a l'entrada