Agenda

Dijous 19 d’octubre a les 20.00h. Passi ponència Angela Davis, Casal Popular Sageta de Foc.

Propera assemblea:Contacta amb nosaltres si hi vols participar!

dimarts, 20 de setembre de 2011

Contra l'androcentrisme cultural, feminisme!



Ja ho deia Frida Kahlo quan es representava a ella mateixa amb el cap de Diego Rivera al mig del front: estem tan acostumades que ens ensenyin a pensar, llegir i comprendre el món que ens envolta dins un marc referencial masculí, que mirem la societat a través dels ulls dels homes. I és que l’androcentrisme cultural al qual hem estat sotmeses des de fa segles és, tal vegada, un dels factors més corrosius del patriarcat; les dones no tenim referents polítics, filosòfics, artístics ni poètics. A voltes, perquè la societat del moment no ha permès que existissin. D’altres, perquè les excepcions que confirmaven la regla van ser silenciades i apartades del món públic, per tal d’assegurar l’estabilitat d’aquest model desigual de relacions entre els homes i les dones.

Tenim tan arrelat aquest model de pensament, que fins i tot hem interioritzat les bases de la nostra cultura sense pretendre fer un replantejament real d’aquesta desigualtat; és així com, si preguntem a la majoria de les persones, independentment del seu sexe, el més probable és que considerin que els seus escriptors, artistes o músics preferits són homes. En arribar aquest punt, caldria que féssim una reflexió que anés un pas més endavant de la clàssica pseudollibertat de decisió actual, en què es considera que la qüestió de l’androcentrisme està canviant perquè les dones cada vegada prenen més part en el món públic i, als llibres escolars, cada vegada hi apareixen més referents femenins. Si bé es cert que, poc a poc, es van fent petits passos, cal tenir en compte que aquests passos seran sempre superficials si no van acompanyats d’una detecció conscient dels mecanismes de coacció que el patriarcat utilitza en la nostra cultura: no es tracta tan sols de recuperar noms de dones que han quedat oblidats per tal de complir la quota als llibres de text, sino també de comprendre-les des d’una òptica feminista, ja que si no es produeix un canvi de paradigma profund en les relacions entre els homes i les dones, tot allò que trobem al nostre voltant serà passat i qüestionat, primerament, per un sedàs androcèntric. I l’ús del mot “qüestionar” no és aleatori: perquè esdevenir dona en el món cultural implica, encara, una exigència major i un llistó a superar molt més alt, fet que esdevé una injecció fatal de pors i inseguretats a totes aquelles dones que ho intentin. I ja sabem que fer trontollar l’autoestima és l’arma més poderosa per mantenir-nos silenciades.

En els avenços –pocs- que s’han fet en la recuperació de referents femenins, podem fixar-nos en diverses coses. En primer lloc, que aquelles dones que han sobreviscut l’androcentrisme cultural, solen respondre als patrons que el patriarcat els exigeix: són, com diria Montserrat Roig, “donetes que no feien fressa”, que malgrat ser excel·lents en el seu àmbit, passaven de llarg tot qüestionament de la seva situació com a dones dins la societat. I, en el cas que s’ho qüestionessin, es passa de llarg aquest fet en el seu estudi, com si fos un afegit sense importància. En segon lloc, que normalment pertanyien a una classe social alta; si bé això també passava amb els homes, indica que les dones tenien una doble dificultat. Per últim, que aquesta recuperació de referents, en l’amplíssima majoria de casos, són les dones qui l’hem duta a terme. I això implica que hem engendrat una necessitat de fer-ho que els homes no han tingut.

És per això que, des de Cau de Llunes, creiem fermament que som nosaltres mateixes qui hem d’agafar les regnes de la situació per intentar canviar-la. Hem de ser “donetes que fan fressa” per tal de qüestionar allò establert partint d’una comprensió profunda de la situació de les dones en la cultura al llarg de la història. Per a Cau de Llunes, el marc cultural de referència són els Països Catalans: és per això que us animem a esborrar l’androcentrisme cultural de la literatura, la llengua, l’art, la història, la filosofia i la política catalanes, i a afegir un replantejament feminista a l’independentisme, per tal de lluitar per uns països catalans profundament igualitaris.


Alba Cañellas
Militant de Cau de Llunes

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Companya, un article més que excel·lent! El contingut és contundent i no pot ser més reivindicatiu, i la forma és exquisita!
L.
;-P

Anònim ha dit...

m'encanta!!

Anònim ha dit...

m'ha agradat molt!! enhorabona!

Patricia F.

Cau de Llunes ha dit...

Gràcies a totes les lectores i lectors!

Ayla ha dit...

M'agradat molt l'article, quanta raó. Felicitats!!

Freski ha dit...

Em penso que et trontolla una mica aquest punt: "En segon lloc, que normalment pertanyien a una classe social alta; si bé això també passava amb els homes, indica que les dones tenien una doble dificultat.". No en el sentit que no sigui cert el missatge de fons, sinó que hi manca justificació. Dius que pertanyien a una classe social alta, com els homes, i amb això ja en tens prou.

Molt bon article, això sí! ;) La història no ens ha deixat gaires noms femenins escrits. Ara bé, els que hem pogut recuperar són ben interessants. Dos que m'apassionen molt (suposo que per la seva i la meva vinculació a la ciència): Hipàtia d'Alexandria i Marie Curie.

Salut!

Anònim ha dit...

Per Freski,
No soc l'autora de l'article, i potser no entès el que objectaves, però si t'he entès bé, estic segura que l'Alba es refereix al que molt bé denuncia Virginia Wolf en la seva obra "Una cambra pròpia", i és que qui té més accés a l'art són els homes, i a més rics. Wolf diu que una persona de sexe masculí tindrà un obstacle: ha de disposar de mitjans econòmics. Mentre que una dona en tindrà dos: tenir els mitjans econòmics, i a més trencar amb el rol de gènere.
Salut!!!

marta ha dit...

felicitats per l'article companya! :)