Agenda

Propera assemblea:Contacta amb nosaltres si hi vols participar!

dimecres, 11 de gener de 2012

SOBRE EL PP, LA CRISI I LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Ja són quatre les dones assassinades per violència de gènere en el que portem d'any (tres als Països Catalans i una a Extremadura), i s'està investigant si es suma la cinquena a Tarragona.

La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (què podem dir d'aquests tres ministeris junts...), Ana Mato, afirmà fa uns dies que la lluita contra la violència de gènere és la “prioritat de les prioritats” i que per ella la solució és “la unitat al marge de la ideologia”. A més, en una altra de les declaracions en referència a una d'aquestes dones assassinades, va utilitzar la denominació “violència en l'entorn familiar” justificant-se de les crítiques dient: "tan és el nom", ja sigui "violència masclista, violència de gènere, o violència domèstica. L'important no és el nom; l'important és que encara avui moltes dones morin a mans de les persones que en teoria més haurien d'estimar-les".

Intentaré anar per parts perquè l'assumpte té tela…, no fa falta dir que la ideologia és fonamental ja que les causes, l'anàlisi, i les seves corresponents solucions i maneres de posar-les en pràctica difereixen molt. Sens dubte, les declaracions de Mato fan una clara referència a intentar despolititzar el problema. El nou govern de l'estat espanyol implantarà una política al respecte, si es pot, molt més simplista que la duta a terme fins ara, amb un discurs fàcil i totalment acceptable sota el lema: “tolerància zero”, atacant el símptoma sense qüestionar-se la malaltia, com en altres circumstàncies s'ha fet quan es vol camuflar el problema d'arrel.

Com ja és ben sabut per tothom, els conceptes, les paraules no s'utilitzen perquè sí, no podem acceptar que s'iguali la violència de gènere a la violència familiar tal com ha fet la ministra. Són apreciacions molt importants tan a nivell conceptual, ja que no és el mateix veure el problema com quelcom social, estructural i ideològic (com és el concepte gènere) que com quelcom pertanyent a la família, on la política no hi entra; com a nivell legal, ja que serien lleis divergents per als dos casos, activant-se d'aquesta manera recursos socials diferenciats para atendre les víctimes. Per altra banda, també és important fer un apunt i és que mentre amb la violència de gènere sembla no hi ha problemes si s'utilitza una terminologia o una altra, en canvi sí que n'hi ha amb el matrimoni entre homosexuals perquè s'utilitzi la paraula matrimoni com a tal. A la vegada, la ministra referint-se que el problema no és el nom sinó “que encara avui moltes dones moren a mans de les persones que en teoria més haurien d'estimar-les” també està fent un incís a l'amor romàntic, ja que no són les persones que agredeixen les que més haurien d'estimar-les, subjugant la dona a aquest amor cec, sinó que són elles les que més haurien d'estimar-se a elles mateixes per no acceptar un insult, una pallissa, una vexació més.

Així doncs, i com no és d'estranyar en un govern encara més de dretes que el precedent, s'intentarà reforçar la institució de la família entesa des d'una visió cristiana, per tant feixista i patriarcal, en la que els pocs avenços reformistes que s'han dut a terme en el camp de les dones seran menystinguts i reelaborats.

Per altra banda, no és casualitat, tal com s’està veient, que en èpoques de crisi augmenti la violència de gènere, i és que l'home definit des de la ideologia patriarcal com el “cap de família”, el sustentador d'aquesta, pot sentir la seva identitat totalment perduda, frustrada si es queda sense treball, podent no trobar altra via per a recuperar-la que no sigui mitjançant la violència cap a la dona, l'agressió com a manera de canalitzar la ràbia i la frustració per intentar reforçar aquesta identitat perduda.

També és rellevant recordar que les retallades més severes s'estan implantant en els sectors feminitzats, ja fa temps que moltes necessitats de salut de les dones estan desateses. Amb la crisi són les dones les primeres en sentir els efectes de les privatitzacions i les retallades dels serveis socials i de salut. Els factors que impedeixen que millori la salut de les dones no són de caràcter tècnic o mèdic, són de tipus social i polític, i es ressenten seriosament de les restriccions que els capitals privats imposen amb la crisi. A més a més, al llarg de la història i gràcies al sistema capitalista s'han creat relacions de desigualtat de diverses menes, entre elles de classe i de gènere, fent que les dones s'encarreguin del 80% de totes les cures que la salut comporta. Si afegim les creixents privatitzacions de la sanitat pública, estem imposant una responsabilitat addicional, que forma part també de la violència social, sobre un treball de les dones que s’incrementa sense rebre més suport, ni es reconeix ni està remunerat i si les polítiques que normalment es fan mantenen aquestes desigualtats, en temps de crisi les reforcen. La crisi econòmica no pot significar retallades en la Llei integral contra la violència de gènere ni la Llei del dret de les dones a l'eradicació de la violència masclista; aquestes lleis juntament amb la de Dependència queden en perill de ser mutilades amb aquest govern de CiU i PP que actuen amb la coartada de la crisi causada per un mercat capitalista avariciós.

Per tant, és primordial que ens formem per prendre consciència que la ideologia patriarcal ens ataca, ens insulta, ens menysprea, ens viola, ens infravalora… i ens mata. I en contextos de crisi encara més. Ara més que mai és fonamental que les dones ens adonem de la importància de l'organització entre nosaltres per a poder defensar-nos. En aquests contextos és quan el feminisme pren més sentit que mai, perquè si nosaltres no ho fem, ningú no ho farà. Una i una no som dues sinó onze. I si la teva situació actual és tan precària que no pots més, fes-te un favor a tu mateixa i auto-format, pren consciència, no guardis un minut de silenci davant de l'Ajuntament, com en el seu dia vas fer per la guerra d'Iraq o les víctimes del terrorisme. La revolució d'avui serà el canvi de demà.


Zelia Camps, militant de Cau de Llunes