Si m'ho paro a pensar podríem dir que sóc una princesa. Sóc jove i estic sana, he crescut amb uns pares que m'estimen, he tingut una casa bonica i un ordinador per mi sola i he pogut estudiar el que he volgut. I tot i així, em passo el dia combatent dracs: el drac que m'impedeix trobar feina (del que he estudiat, o no); el drac que se'n riu quan em diu que tinc 25 anys i potser no arribaré a cotitzar mai prou per cobrar una pensió digna; el drac que m'explica que potser el proper curs no podré pagar la matrícula d'un màster que m'havia de procurar un futur prometedor, i aquell que em diu que malgrat ser una princesa i combatre dracs, per sobre de tot, sóc una dona.
Cada dia quan surto de classe i vaig a agafar el metro a Barcelona, o quan passo per una parada de bus a Tarragona, un anuncia de telefonia mòbil em diu que per Sant Jordi és normal que les nenes somiïn en ser princeses, i que els nens somiïn en matar dracs, retornant-me imatges d'estereotips enganyosos i retrògrads que no fan més que evidenciar que encara hi ha molts monstres per combatre.
I és que segurament ningú no ha dit a la nena i el nen de l'anunci que ja fan bé de somiar ara que són criatures, perquè quan siguin grans els dracs seran reals i hi hauran de lluitar de debò. Perquè ja no podran ser princeses a qui els pares han donat una vida feliç perquè tots dos treballaven, ni podran estudiar el que vulguin, perquè sinó lluitem aquí i ara, ni tant sols podran estudiar.
Per això, és hora de que els dracs siguem totes i tots, per lluitar plegades contra els monstres que ens amenacen tal com ho vam fer en els carrers el 29 de març o l'1 de maig. I esperem que d'aquí un temps puguem celebrar que les generacions futures no voldran ser prínceps ni princeses, perquè ja haurem acabat amb la monarquia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada